Els actors polítics i socials que gestaren el brou de cultiu perquè es recuperara la llibertat d’expressió perduda a la Dictadura s’hauran quedat glaçats al conèixer una de les últimes perles del President de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, qui dona suport a un llibre, editat pel consistori provincial, que nega el cop militar de 1936 i on, a més, s’assegura que Franco va ajudar a crear un règim de “justicia, orden y armonía para todos”.
Fabra amb un “no tinc res més a dir”, va subscriure fil per randa les declaracions del diputat de Cultura de la corporació, Miguel Ángel Mulet, qui defensa tan singular text al.ludint al dret a la llibertat d’expressió perquè “ha d’existir informació en tots els sentits”. Des de quant una Dictadura siga del signe que siga promou la justícia, l’ordre i harmonia?. És lícit considerar informació una visió de la realitat tendenciosa i manipulada?
El silenci del president de la Diputació assumint les paraules de Mulet és més eloqüent que una declaració formal sobre el tema. La llibertat d’expressió va unida a la pluralitat. I l’aportació esbiaixada i manipulada de la història queda molt lluny d’aquestes premisses. És, francament, penós que des d’una entitat pública es tinga que recórrer a aquests arguments per justificar l’edició d’un text sectari sufragat amb diners de tots i que, a sobre, això es fonamente en nom de la llibertat d’expressió.
Ens mereixem uns polítics millors? O, potser, la cèlebre frase feta de ‘tenim els polítics que ens mereixem és encertada?. És complex entendre com una societat de presumpta factura europea no es permet exigir uns dirigents que estiguen a l’alçada de les circumstàncies i ens eviten circs mediàtics amb espectacles tan lamentables com l’esmentat o situacions tan surrealistes com aquell vídeo promocional de la província de Castelló en el que Luis Aguilé en la lletra de la cançó feia referència un complexe turístic privat. Tot pagat, òbviament, amb diners del tresor públic
Hi ha massa Fabres a tot arreu i també hi trobe una gran passivitat social que obre les portes de bat a bat a polítiques i actituds d’aquesta mena que queden molt lluny del que cal per construir, crear i impulsar polítiques noves i fresques que renten la cara a les institucions i assumisquen el repte de fer reals els somnis. Potser algun dia “bullirà la mar com cassola en forn” amb tanta força i intensitat com la que va descriure el genial Ausiàs March a Veles e Vents.
